Somiatruites

Participació al 173è joc literari del bloc: "Tens un racó dalt del món"
Basat en la cançó Somiatruites d'Albert Plà.

Despertà arrupida al cantó més ombrívol de la seva consciència i deixà que les llàgrimes que li arruixaven l'ànima li feren créixer els sentiments. Les fortes arrels del desencís tant de temps amagades sostovàren els fonaments de sa inèrcia diària mentre desdejunava una torrada terrosa. Un glop de llet li endolcí la mirada, provà de dibuixar un somrís per a sa mare però li sortí de color cafè. Resistí amb desgana la temptació de tornar al llit i mirant amb enveja els llençols es vestí. A l'autobús redactà una mentida per cadascuna de les parades, però en obrir la porta de l'escola un baf d'incomprensió estancada la bufetejà. Es sentí condemnada a encadenar un dia somiat rere l'altre. Envejà la vida de veres del seu germà. El seu futur sense mancances. S'avançà i va asseure's al centre de l'aula esperant l'arribada dels companys, presos, com ella, de la pròpia insuficiència. Va forçar-se amb els ulls tancats a imaginar un món lliure de tuteles al que fos ama del seu destí. La sorprengueren els propis crits desfermats. —Tant és— va pensar en sentir la punxada—, prompte haurà passat tot. I esperà calmada l'efecte del sedant.