dijous, 5 de maig de 2011

De cabells rulls i pell bruna


Era bonica però el dia que va arribar plorava. Va vindre amb una maleta roja preparada a corre-cuita. Fugia de tot un món que l'anquilosava i no la deixava ser. Poruga i radiant la vaig veure desembarcant. Tenia el pel rull i la pell bruna, era preciosa –crec que això ja ho he dit però no puc deixar de repetir-ho– era preciosa i jo me'n vaig enamorar de primer antuvi. Va ser albirar-la i caure de la parra. Ja està, em vaig dir, ara no la cagues i avant. En assabentar-me que llagrimejava jo, tendre i afectuós, li vaig preguntar si li passava res. Potser no era el millor moment i em va enviar a fer punyetes. “Ja ho tinc bé de fills de putes, només em faltes, tu”. Jas frase. No crec que valga per a una novel·la, on els amors acostumen a ser dolços com els merengues. A nosaltres però sí que ens ha valgut per a ser feliços. A la realitat les coses no són com a les pel·lícules i no sempre surten redones a la primera. “Ja ho tinc bé de fills de putes”, així va començar la nostra història. I sabeu què? Que a mi ja m'està bé. Va començar amb força perquè aquesta anava de debò, ho sabíem els dos. He viscut estimes de sabó moll i se m'han fet insulses. Jo sempre he cercat una amor de tir i arrossega i me'l vaig creuar un dia quan anava cap al port, i ella tot just arribava amb els ulls vidriosos i el caminar ferm. Semblava tindre molt clar cap a on anava i em va dir que la deixes en pau. No molt de temps després em va reconèixer que no en tenia ni la més remota idea. Només fugia. Alguns anys després em va dir també que en veurem va caminar més ràpid i que li va pregar a un déu en el què no creu per a què no li digues res, volia sentir-se lliure i sola. Pensava –segons em diu– que amb mi, no podria ser-ho. Jo no sé si ho va aconseguir, o si li vaig furtar aqueixa solitud que venia perseguint. La llibertat però sé del cert que no li la vaig prendre, ¿Per què seria sinó que poden fugir, a deixat de fer-ho? ¿I què poden anar-se'n, al capvespre quan es fa fosc, ella tria tornar amb mi? No és gran cosa, direu alguns, però sabeu què? Que jo no necessito més. I només trobant-la al meu costat cada dia en despertar, ja en tinc prou i més que de sobres.

7 comentaris:

  1. Si ho pensem bé, no importa pas tant com comencen ls històries, sinó com continuen...

    ResponElimina
  2. M'agrada molt, el merengue, i sé que m'agradarà sempre... Guapa història, amb el punt just de dolçor.

    ResponElimina
  3. Molt bona història. És veritat millor un amor d'estira i arronsa que no estimes de sabó moll

    ResponElimina
  4. Bé, al menys no és un inici típic. Com els de sempre, vull dir. Somriure per aquí, somriure per allà, tot bonic. No sempre és així.

    ResponElimina
  5. El què està clar és que és una dona de caràcter!
    :)

    ResponElimina
  6. Carme: Tota la raó, Carme. Aquests dos ho recondueixen la mar de bé.

    Xicaranda: Gràcies Xicaranda.

    Alyebard: Féssem el que féssem, fem-ho de veres.

    Mr. Wandering: Ni falta que fa que siga sempre així, hi ha que posar-li un poc d'emoció a l'assumpte.

    Elfreelang: I jo que m'alegro!

    Filadora: Com ha de ser, clar que sí!

    ResponElimina