dissabte, 11 de setembre del 2010

Moai

Una proposta de "relats conjunts":


Ja sé que el dolor encara crema a la teva ànima, però ja ha plogut molt a sobre dels seus ulls erts. No vols mirar-me germà? La mar em crema els ulls. Mai no hi ve ningú.

Recordes quan no érem nats? Això si era vida, si. I com passàvem els mil·lennis fent tombarelles i giragonses al peu de la muntanya del Serem? Et trobo a faltar germà, encara que ets ací mateix. Et trobo a faltar perquè la companyia no la fa la proximitat sinó l'estima i l'amor no és mirar cap al mateix lloc. L'amor és mirar-se en els ulls de l'altre.

I la mort és mirar el cel.

I la por és mirar-se el mar.

17 comentaris:

  1. M'ha agradat molt. Benvingut als Relats Conjunts!!

    ResponElimina
  2. Em fa molt content que us haja agradat.
    Moltes gràcies per llegir-me i per comentar.

    ResponElimina
  3. Bona estrena als RC, i benvingut també a aquest món virtual!

    ResponElimina
  4. Un a tocar de l'altre però estan ben sols.
    Molt ben escrit, felicitats!

    ResponElimina
  5. Però qué bonic! Molt poètic i tendre, m'encanta!!
    Un saludet

    ResponElimina
  6. Molt agraït per la benvinguda i les lloances, de veres que donen molta força per a continuar.

    ResponElimina
  7. A mi també m'ha agradat. Benvingut als Relats i a aquest món blogosfèric! :-)

    ResponElimina
  8. oh! certament, el llistó està molt alt! felicitats!

    ResponElimina
  9. Un relat força poètic i melancòlic. Felicitats.

    ResponElimina
  10. Benvingut i felicitats pel relat!
    Jo també li trobo un punt melangiós, però el trobo ben poètic!
    Bona proposta!

    ResponElimina
  11. Benvingut, Andreu. Sí és una mica com nostàlgic però molt poètic, sí senyor!

    ResponElimina
  12. Molt bona estrena als relats conjunts! un text bell, punyent i ben escrit!

    ResponElimina
  13. Un bon relat poètic
    Cal mirar al cel
    per descobrir-lo.

    ResponElimina