Una proposta de "relats conjunts":
Ja sé que el dolor encara crema a la teva ànima, però ja ha plogut molt a sobre dels seus ulls erts. No vols mirar-me germà? La mar em crema els ulls. Mai no hi ve ningú.
Recordes quan no érem nats? Això si era vida, si. I com passàvem els mil·lennis fent tombarelles i giragonses al peu de la muntanya del Serem? Et trobo a faltar germà, encara que ets ací mateix. Et trobo a faltar perquè la companyia no la fa la proximitat sinó l'estima i l'amor no és mirar cap al mateix lloc. L'amor és mirar-se en els ulls de l'altre.
I la mort és mirar el cel.
I la por és mirar-se el mar.
Molt bonic.
ResponEliminaM'ha agradat molt. Benvingut als Relats Conjunts!!
ResponEliminaEm fa molt content que us haja agradat.
ResponEliminaMoltes gràcies per llegir-me i per comentar.
Bona estrena als RC, i benvingut també a aquest món virtual!
ResponEliminaUn a tocar de l'altre però estan ben sols.
ResponEliminaMolt ben escrit, felicitats!
Però qué bonic! Molt poètic i tendre, m'encanta!!
ResponEliminaUn saludet
Molt poètic.
ResponEliminaMolt agraït per la benvinguda i les lloances, de veres que donen molta força per a continuar.
ResponEliminaBona proposta.M'ha agradat força.
ResponEliminaA mi també m'ha agradat. Benvingut als Relats i a aquest món blogosfèric! :-)
ResponEliminaoh! certament, el llistó està molt alt! felicitats!
ResponEliminaUn relat força poètic i melancòlic. Felicitats.
ResponEliminaM'ha arribat tristesa...felicitats.
ResponEliminaBenvingut i felicitats pel relat!
ResponEliminaJo també li trobo un punt melangiós, però el trobo ben poètic!
Bona proposta!
Benvingut, Andreu. Sí és una mica com nostàlgic però molt poètic, sí senyor!
ResponEliminaMolt bona estrena als relats conjunts! un text bell, punyent i ben escrit!
ResponEliminaUn bon relat poètic
ResponEliminaCal mirar al cel
per descobrir-lo.