Una proposta de "relats conjunts":
Ja sé que el dolor encara crema a la teva ànima, però ja ha plogut molt a sobre dels seus ulls erts. No vols mirar-me germà? La mar em crema els ulls. Mai no hi ve ningú.
Recordes quan no érem nats? Això si era vida, si. I com passàvem els mil·lennis fent tombarelles i giragonses al peu de la muntanya del Serem? Et trobo a faltar germà, encara que ets ací mateix. Et trobo a faltar perquè la companyia no la fa la proximitat sinó l'estima i l'amor no és mirar cap al mateix lloc. L'amor és mirar-se en els ulls de l'altre.
I la mort és mirar el cel.
I la por és mirar-se el mar.
Molt bonic.
ResponSuprimeixM'ha agradat molt. Benvingut als Relats Conjunts!!
ResponSuprimeixEm fa molt content que us haja agradat.
ResponSuprimeixMoltes gràcies per llegir-me i per comentar.
Bona estrena als RC, i benvingut també a aquest món virtual!
ResponSuprimeixUn a tocar de l'altre però estan ben sols.
ResponSuprimeixMolt ben escrit, felicitats!
Però qué bonic! Molt poètic i tendre, m'encanta!!
ResponSuprimeixUn saludet
Molt poètic.
ResponSuprimeixMolt agraït per la benvinguda i les lloances, de veres que donen molta força per a continuar.
ResponSuprimeixBona proposta.M'ha agradat força.
ResponSuprimeixA mi també m'ha agradat. Benvingut als Relats i a aquest món blogosfèric! :-)
ResponSuprimeixoh! certament, el llistó està molt alt! felicitats!
ResponSuprimeixUn relat força poètic i melancòlic. Felicitats.
ResponSuprimeixM'ha arribat tristesa...felicitats.
ResponSuprimeixBenvingut i felicitats pel relat!
ResponSuprimeixJo també li trobo un punt melangiós, però el trobo ben poètic!
Bona proposta!
Benvingut, Andreu. Sí és una mica com nostàlgic però molt poètic, sí senyor!
ResponSuprimeixMolt bona estrena als relats conjunts! un text bell, punyent i ben escrit!
ResponSuprimeixUn bon relat poètic
ResponSuprimeixCal mirar al cel
per descobrir-lo.