Fruita prohibida

Una proposta de Relats Conjunts

Guaita-la que rodona i bonica està ella. És curiós com tot, i ella també, sembla millor quan ho observem des de la distància. Mira-la que maca, tant, que li pegaria un mos i tot. Si sembla que és una fruita, de tan abellidora com és. Encara que... ara que caic, no n'hi ha cap de fruita que siga blava, bé ni fruita, ni no-fruita, cap menjar de color blau. Al peix si que li ho diuen peix blau però no ho és. I quan et fartes molt diuen que t'has posat blau de menjar. O diuen morat? Ara no ho sabria dir. Però ella és blava i jo em posaria morat de pegar-li mossos, de mossegar la vida com no ho he fet mai. Tant de temps que he passat dessaborit i quina fam voraç que sento ara. Si no fos perquè estic atrapat ací a centenars de quilòmetres. Mira-la com es mostra per la finestra, que lleugera pareix i que pesat em sento jo, i que sol. Que feixuga és la solitud, encara que siga ingràvida. Potser així es va sentir déu i per això li va pegar per prohibir coses. “No mossegues eixa fruita” perquè no podia mossegar-la ell. No ho sé... aires de grandesa, em direu, però mira-la que amanoseta i controlable sembla des d'ací rodona com una poma. Com si fos una fruita llunyana que m'agradaria prohibir-li al món. Complexe de déu potser. Qui sap. A la millor és només que m'avorreixo.