La cara de Barcelona

Relat inspirat a proposta de Relats Conjunts:

 

Recordo, avi, quan fa un piló d'anys em portaves agafada de la mà a passejar per Colom. Ho feies cada diumenge, fort i fiat. Recordo exactament aquell dia, arribàvem a correus i en veure unes obres et vaig preguntar: “Què fan avi?”, tu que ho sabies tot m'ho vas explicar “li diuen la cara de Barcelona i representa el que tu seràs el dia de demà, una dona lliure”. Va ser la primera vegada, no sé massa bé com, en la que vaig ser conscient de què el món no era estàtic i de què el riu de gent que fluïa pels carrers anava deixant la seua petja en algun lloc més que la vorera. El temps en passar ens canviava. “Un dia seré una dona, moderna com la de l'escultura, un dia jo seré gran i tu no hi seràs, avi”, vaig pensar de carrereta sense ni adonar-me'n del que em feia. És llei de vida, com a tu t'agradava dir. Vaig plorar amb el cap cot mentre seguíem la passejada i vaig callar-me la por. La por de què un dia no hi fores.

El temps ha volat, avi, he segut una dona i encara ho sóc, avia i tot. Sóc forta i fiada, com llavors ho eres tu, i cada diumenge també porto al Miquelet, el meu net, agafat de la maneta a passejar per Colom. Tot és tant diferent, avi, no te'n podries avindre. Miraculosament però ella encara aguanta i tot i que ja no la veuen tan moderna encara li diuen la cara de Barcelona. És en passar a prop d'ella quan me'n recordo de tu, avi, i no puc evitar de patir i mirar-lo de reüll a en Miquelet, no siga que se'n adone com vaig fer jo, de què el temps passa per a tots, que es pose a pensar de carrereta i veja que és llei de vida, com a mi m'agrada repetir. Tinc por de que se'n done conte de que un dia no hi seré i tinc por de donar-me'n conte jo, pot ser és per això, que sempre acoto el cap i faig callar a la por com vaig aprendre a fer aquell dia. Agafant-me fort a una mà, avi, com t'agradava també fer a tu.