Optimista

¿Recordeu aquell llibre, “Cent anys de solitud”, en el que una estirp és marcada per l'estigma de la soledat que els persegueix al llarg de tot un segle? Crec que al igual que els Buendía –indesitjats protagonistes d'aquella història–, tots tenim les nostres marques, els nostres trets congènits que ens acompanyen en el transcórrer del temps. Jo alço la veu i crido ben fort per a què sapigueu quina és la meva: Vaig néixer condemnat a viure amb només deu minuts de nostàlgia. Res més que això.

¿Què és la nostàlgia? Potser no és més que la necessitat de reviure les coses passades, l'enyor dels moments viscuts, les persones trobades o perdudes i els somnis esvaïts per la llum de l'alba. Hi ha cultures com la portuguesa que estan profundament afectades per aquest sentiment. Qui sap, potser és el clima però tots ells puden a aquesta, com ells diuen, “saudade”, que a mi no m'acaba de calar.

En contraposició, a tots aquests malenconiosos em declaro i descobreixo la meva essència per a reconèixer-me com un Optimista Irreflexiu Integral (En la cultura anglosaxona, tant amants ells de les sigles, d'açò suposo que se'n diria un O.I.I.), que no és capaç de traure's del cap allò de que qualsevol cosa que vinga, ha d'ésser, per força, millor. Visc assetjat per la forçosa determinació de que allò que just visc no és res comparat amb el que viuré i condemnat a perdre el desig de tornar enrere després de només deu minuts de nostàlgia. Deu minuts i avant! Deu minuts, que no son res, i altra volta em toca córrer, a buscar nous gaudiments. L'optimisme és la maledicció que m'assetja en quant acaba l'explosió de dopamina. És el rerefons d'una ratlla de sexe i el besllum d'una copa de passió.

Estic convençut de què açò no només em passa a mi, sinó que tots estem lligats a les nostres follies de les que no podem escapar. Haurem de fruir amb els records, amb l'esperança o amb la melangia hodierna segons com ens hagen fet. No en tenim una altra que lluitar amb els nostres fantasmes i encarar la vida essent qui som. Això si, vaig a dir-vos una última cosa: No patiu, que jo, optimista irreflexiu i xarrador, us asseguro que el futur vindrà amb aromes més frescos i sentiments cada volta més clars. Les dones de demà seran més boniques, el vi serà més dolç i la fel no tan amarga. Mantingueu ben alts els vostres somnis i la vida us sorprendrà amb dues de cal i una de sorra; no permeteu que les desgracies quotidianes siguen més que l'aliment de la saborosa nostàlgia que ens permet veure, encara que siga només per deu minuts, que aquesta ja l'hem passada.

Ara anem a per la propera.