dimecres, 4 d’agost de 2010

I

No, amb l'escalfament global del teu cos,
i la sequera de la meva ànima
no creix, a la roca sense pàtina
del meu cor desertitzat, ni un brot.

Encara que amb la pluja àcida
dels teus ulls, s'apague el incendi dolós, 
no creixen al cap de la meva tardor
ja arbres de resposta semàntica.

I encara seguim produint residus,
que ni besant-nos podríem reciclar.
Morint tu, i morint jo que es fer-nos vidus

nuclears. Ell que sempre ens maleirà.
A eixe fill que mai tindrem li ho vols dir tu
que allò que era mort a mitges ara ho hem urbanitzat?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada