dimarts, 3 d’agost de 2010

El bolígraf

     –Això és per a quan firmes coses importants -em va dir ma mare allargant-me un paquet rectangular recobert amb un paper de regal blau, estranyament elegant. Em va sobtar, en obrir-lo, descobrir-hi un Montblanc.

      –Ara compte de no perdre'l –va afegir el meu pare.

      Aquest regal em va produir una fonda excitació. El vaig guardar a un estant de la meva habitació, a prop, molt a prop de l'escriptori, i vaig començar a esperar; maldant per que arribessin les coses importants que precisaven de la meva signatura. Han passat cinc anys, que sense ser-ne massa, tampoc no en són pocs. Jo segueixo a l'aguait, sempre a la vora d'aquella capseta, àdhuc l'obro de tant en tant, no siga que de no vigilar-la es perda. M'aixeco al mati i en prendre el cafè ensomnio si serà avui, que amb la fugissera d'un llamp o la parsimònia del trenc de l'alba, tant és, s'acabarà la sopor i m'arribarà l'hora.

      No és cosa rara en aquests dies que l'atordiment s'allargue fins passat el migdia, anorreant l'esperança tal com ho fa el sol amb les bromes matineres. Només em queden, llavors, forces per vigilar el meu bolígraf de reüll. Tenint compte de que no em fuja l'ocasió de la mateixa manera que se m'esmuny el temps pels forats de les mans.

2 comentaris:

  1. Una vegada fa molts i molts anys, ma mare em va regalar una cartera. Em va agradar tant que vaig decidir guardar-la perquè no es fés malbé. La vaig tenir en un calaixet molt i molt de temps. Un dia vaig decidir estrenar-la. No és que la cuidi molt (eps! tampoc la maltracto!) però cada vegada que la miro penso que fa el mateix goig que el primer dia!

    ResponElimina
  2. Eixe és precisament el sentit del relat. Com de tant els objectes, degut a les circumstàncies que l'envolten, es converteixen en contenidors gairebé màgics als que dipositem esperances, somnis o il·lusions. I de la importància que adquireixen per a nosaltres.
    Moltes gràcies per llegir-me i per comentar.

    ResponElimina