El bolígraf

     –Això és per a quan firmes coses importants -em va dir ma mare allargant-me un paquet rectangular recobert amb un paper de regal blau, estranyament elegant. Em va sobtar, en obrir-lo, descobrir-hi un Montblanc.

      –Ara compte de no perdre'l –va afegir el meu pare.

      Aquest regal em va produir una fonda excitació. El vaig guardar a un estant de la meva habitació, a prop, molt a prop de l'escriptori, i vaig començar a esperar; maldant per que arribessin les coses importants que precisaven de la meva signatura. Han passat cinc anys, que sense ser-ne massa, tampoc no en són pocs. Jo segueixo a l'aguait, sempre a la vora d'aquella capseta, àdhuc l'obro de tant en tant, no siga que de no vigilar-la es perda. M'aixeco al mati i en prendre el cafè ensomnio si serà avui, que amb la fugissera d'un llamp o la parsimònia del trenc de l'alba, tant és, s'acabarà la sopor i m'arribarà l'hora.

      No és cosa rara en aquests dies que l'atordiment s'allargue fins passat el migdia, anorreant l'esperança tal com ho fa el sol amb les bromes matineres. Només em queden, llavors, forces per vigilar el meu bolígraf de reüll. Tenint compte de que no em fuja l'ocasió de la mateixa manera que se m'esmuny el temps pels forats de les mans.