Crònica negra d'una massacre anunciada [Remotament inspirat en la 2ª trobada de gènere negre del Matarranya]

La jornada transcorria plaent i tranquil·la. Els criminals –només de pensament, com molt bé s'encarregaven de recordar-se els uns als altres– signaven exemplars. Feien petar la xarrada i fins i tot alguns s'atrevien amb algun puret o un got de vi, negre, per descomptat. No s'imaginaven, de cap de les maneres, que en un dia tan solellós com aquell un núvol més negres que els dels seus ensonyaments s'apropava. Qui s'anava a imaginar que entre tots aquests bons companys s'haguera escolat un sonat d'aquell calibre.

Van dinar a un trull perfecte –segons l'opinió d'aquest boig, qui, per cert, semblava una persona ben normal en opinió dels altres assistents–. En havent menjat i amb les llengües una mica més vives per efecte del vi que havia canviat de proporcions i enlloc de contar-se per copes ja es contava per ampolles començaren a amollar-se i fins i tot un cantautor els obsequia amb uns temes que sonaren gairebé despullats, només ell i la guitarra. Per a què més si amb això n'hi ha prou i de sobres.

La concurrència xarrava i somreia, divertida pel punt àcid dels temes que anaven sonant. “Ara tocaré un tema que vaig escriuré en una època en què acostumava a tancar massa bars i pubs”. Comença a sonar la cançó mentre s'escolta encara alguna última facècia i de cop i volta... el silenci. Parla de Tom Waits i de nits sense rumb fixe. De gots massa buits, de relacions líquides i d'ulls fumats. Ningú parla. Tots veiem les imatges dibuixades darrere de cada paraula i les mirades es perden a l'infinit. Una estona després es preguntava al debat que va seguir a les cançons, que era el gènere negre. I dic jo, què no serà tot allò que escriu la gent que tanca els bars i els pubs –com deia el cantant– massa sovint?

Pensava tot això mentre les rialles havien retornat. Fuig, melangia, fuig, que som escriptors, pero també criminals, hòsties i això no pot ser!

...

Quan més ho pensava més clar ho veia. Ni fet a posta, tu. Només hi havia una sortida, la porta principal, i a l'hora de la veritat no estaria disponible, això ja ho tenia pensat. Mira les parets satisfet, doncs la pedra amb que estan fetes li aportarà un punt romàntic a la sanguixina, sempre d'agrair i que ajuda a fer més “sinyora” la noticia, no ho sé... diràs que fa la foto més vestidora.

El criminal, el d'obra, passa completament desapercebut. Tan iguals i tan diferents tots. “Vaig a fumar” informa als companys de taula. Surt fora però no fuma sinó que embarrota la porta amb un tauló que havia preparat la nit abans i que sortosament ningú no ha a notat. Comença el recital. “Que heu vist alguna vegada una retallada?” pregunta a la concurrència. No fa falta que explique que quan diu retallada es refereix a una escopeta a la què li han acurtat el canó, de manera que puga cabre dintre d'una bossa no massa sospitosa i amb l'avantatge afegit què l'absència de guia dispersa la munició i el ventall d'encert és enorme. “Hi ha que tindre un poc de paciència però és perfecta perquè mai no erres ni un tir” comenta divertit.

És així com s'acaba la jornada. Un ciutadà normal –un criminal– una colla d'escriptors i un pla poc meditat que podia sortir bé –com ha quedat demostrat–. Se'n torna a casa content perquè primer s'havia assegurat de tindre la signatura de tots ells al volum que acaben de presentar. Ara ja val molt més. Farà bon negoci a la xarxa.

–El que hi ha que fer per a vendre– pensà mentre condueix de camí cap a casa– Ja ho diuen ja que el negoci dels llibres cada dia està pitjor.


P.D. [una mica més tard]: Abans de que se m'enfade (o després i per a què no se m'enfade més) dir que el cantant es diu Josep Igual i la cançó a la que es refereix el text és diu el "Blues de l'hora de tancar".